MOCIÓ DE CENSURA

Fi de l’odiat Govern del PP, però què pot esperar-se d’un del PSOE?

Podemos i els partits nacionalistes han votat a favor de la investidura d'un govern del PSOE per desallotjar al PP. Quin govern proposa Sánchez? La lògica del mal menor i el bipartidisme.

Josefina L. Martínez

Historiadora | Madrid

Viernes 1ro de junio | 11:39

Pedro Sánchez saluda al líder de Podemos Pablo Iglesias a l’hemicicle del Congrés després del debat de la moció de censura presentada pel seu partit. EFE/J.J. Guillén

Pedro Sánchez ha aconseguit desallotjar al corrupte i odiat govern del PP, recolzat pels vots de Podemos i els partits nacionalistes de Catalunya i el País Basc. Els dirigents d’Unidos Podemos celebren que s’obre un nou període de “esperança”. Al finalitzar la votació que ha col·locat a Sánchez com a nou president, el bloc de diputats d’Unidos Podemos ha cantat "Si, se puede". Després de més de set anys de governs del PP, certament comença un nou període polític, però què canviarà realment?

És bò recordar que el debat parlamentari de la moció de censura es produeix a pocs dies de complir-se 7 anys de l’esclat del 15M a les places espanyoles. Per aquell dies el crit massiu era molt clar: “PSOE-PP la mateixa merda és”, expressant un rebuig social majoritari al bipartidisme espanyol. Recordem que Zapatero ocupava la Moncloa i havia començat a aplicar retallades i ajustos perquè la crisi la paguessin els treballadors i el poble.

El parany del bipartidisme (canviar al PP pel PSOE i tornar al mateix) venia funcionant com un dels pilars del règim des dels seus començaments. Dos partits amb “responsabilitat d’Estat” -com bé ha expressat Pedro Sánchez al parlament-, compromesos amb la defensa de la Constitució de 1978, amb la unitat inamovible d’Espanya -contra el dret a decidir dels pobles-, amb la monarquia, la impunitat dels crims del franquisme i les polítiques d’austeritat. Tots dos partits promovent la integració de l’Estat espanyol a la Unió Europea i l’OTAN, al costat de la defensa de les multinacionals espanyoles al món, com les que es van quedar a preu vil amb empreses de serveis i extracció de recursos naturals a Amèrica Llatina.

Però, això sí, mentre el PP sosté aquestes polítiques de forma descarada, orgullós del seu ADN de dreta, el PSOE fa el propi amb un relat matisat per “valors progressistes”. PSOE i PP: dos partits de l’“extrem centre”, com va definir Tarik Alí als partits conservadors i socialdemòcrates a Europa. Des del 15M ençà, aquest parany havia entrat en crisi, desvetllant que els social-liberals del PSOE s’havien transformat en els millors gestors del neoliberalisme.

Fa quatre anys, també al maig, Podemos aconseguia el seu primer triomf electoral en les eleccions europees, canalitzant el profund descontentament social cap a la il·lusió del canvi institucional en els marcs de la democràcia liberal. Un any després conquistaven els governs municipals “del canvi” a les principals ciutats espanyoles. Molts van pensar que s’havia fracturat per sempre el parany del bipartidisme i van tenir expectatives en què Podemos arribava per trencar el cèrcol del règim del 78. No obstant això, des de llavors, la seva marca política ha estat la moderació, l’adaptació programàtica i el pragmatisme. Com a culminació d’un camí d’integració al règim, Podemos ha estat avui la peça clau per desallotjar al PP de la Moncloa… i entronitzar a un nou govern del PSOE.

Podemos, el govern del PSOE i la lògica del “mal menor”

Fa uns dies -quan encara no estava plantejada la moció de censura- Íñigo Errejón ho deia sense titubejos: “Tenim que competir en les eleccions i col·laborar per formar governs. És tan fàcil d’entendre com que en totes les alcaldies en les quals vam governar, vam governar amb suport del PSOE, en algunes dins i, en unes altres, suport des de fora. I el PSOE, en gairebé totes les alcaldies que governa, ho fa amb suport nostre. És molt senzill. No és una idea molt sofisticada, ni molt ideològica. És més aviat una idea matemàtica”.

El que les matemàtiques de Errejón deixaven de costat, no obstant, és que en política hi ha sumes que resten, i els acords amb el PSOE on governa Podemos han significat sempre una adaptació llisa i plana a l’estatus quo més conservador dels poders reals. El cas del mega negoci immobiliari al nord de Madrid per construir habitatges de luxe (Operació Chamartin), elogiat per les grans constructores i qüestionat per les organitzacions veïnals i ecologistes, és solament una mostra d’on condueixen aquestes matemàtiques prodigioses. La mort d’un immigrant perseguit per la policia municipal de Manuela Carmena, és el seu costat més tràgic.

Errejón rebutja com a “purisme ideològic” la possibilitat lluitar per les reivindicacions de la classe treballadora de forma independent dels partits capitalistes, començant pel PSOE. Promou, en canvi, una política basada en el pragmatisme i el “sentit comú”. Però si ens atenim als fets -no als discursos-, el resultat dels governs de Podemos negociant amb el PSOE ha portat a una frustració rere l’altra.

Ha canviat quelcom en la vida dels treballadors precaris, dels aturats i les dones a les ciutats governades pels ‘governs del canvi’? S’han remunicipalitzat els serveis públics? S’ha deixat de pagar el deute amb les entitats financeres? S’han frenat els desnonaments i s’ha expropiat els habitatges buits dels bancs? S’han trencat els sostres del dèficit imposat pel PP i Brussel·les per augmentar els pressupostos de salut i educació? S’ha deixat de perseguir als immigrants sense papers?

I si res d’això ha succeït allà on governa Podemos, llavors què podem esperar d’un nou govern del liberal, “constitucionalista” i espanyolista Pedro Sánchez? El més greu és que Podemos li garanteix un govern al PSOE després que aquest partit ha vingut jugant un paper clau en sostenir l’ofensiva repressiva del règim contra el poble català i la criminalització de la protesta social, mitjançant l’article 155. Mentrestant, Ciutadans es prepara per a un recanvi per dreta en properes eleccions, per acabar de tancar un cicle de restauració conservadora.

Pablo Iglesias ha interpel·lat a Pedro Sánchez al Congrés dient-li que no es podia conformar amb “ser el mal menor”, amb “ser el menys dolent” o “l’elecció entre Guatemala i Guatepeor” i li ha demanat que presenti un programa de govern, cridant-lo a convertir-se en la “referència mundial” d’un “nou socialisme europeu” i proposant-li “guanyar junts les eleccions generals”. Vanes il·lusions.

La utopia -conservadora- d’Unidos Podemos és la idea que mitjançant pactes amb els partits del règim i sense afectar substancialment els interessis capitalistes, es poden obtenir millores reals i concretes per al poble treballador. Però en realitat l’única cosa que ha aconseguit per aquesta via és millorar les perspectives del PSOE, un partit que semblava enfonsat i avui es prepara novament per governar.

El problema és que la lògica del “mal menor” és el que guia la política de Podemos, revivint la vella fórmula del bipartidisme que havia quedat ferit de mort i avui troba un bypass efectiu per sobreviure. El que estem presenciant és la conformació d’un nou bipartidisme ampliat. Aquesta és el nou parany que haurem de sortejar en el proper període: recuperant la mobilització obrera i popular que haurà d’enfrontar al nou govern del PSOE i construint una esquerra dels treballadors i anticapitalista, independent de tots els partits del règim.






Temas relacionados

En Català   /   Unidos Podemos   /   Pedro Sánchez   /   Pablo Iglesias   /   Podemos   /   PSOE   /   Catalunya   /   Mariano Rajoy

Comentarios

DEJAR COMENTARIO